Rere, enrere, darrere, endarrere, darrera
El 1932, el Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra, va establir en a la terminació dels mots rera, darrera, enrera i endarrera. Una revisió del mateix diccionari va admetre més endavant una forma secundària d’aquests adverbis i preposicions acabada en e. Finalment, ja fa uns quants anys, l’Institut d’Estudis Catalans, per motius etimològics i per més conformitat amb els parlars occidentals, va resoldre prescindir de la terminació a, i avui només s’admeten les formes acabades en e.
rere i els seus derivats i compostos s’escriuen amb e final: darrere, enrere i endarrere; rerefons, rereguarda, rerepaís, rerecor, rereduna.
-
Rere i darrere són preposicions o adverbis.
Com a preposició, introdueixen un complement.
- Dia rere dia
Darrere la proposta hi ha molt d’esforç.
La preposició darrere pot anar seguida de la preposició de. En aquest cas, accepta al davant la preposició a o la contracció al.
- Darrere de l’escenari
A darrere de l’escenari
Al darrere de l’escenari
A darrere l’escenari
Al darrere l’escenari
Com a adverbi, darrere fa de complement del verb i pot anar introduït per la preposició a o la contracció al.
Ens hem de posar darrere / a darrere / al darrere.
-
El mot darrere també és un substantiu masculí.
- Unes reformes que entren per la porta del darrere.
Els darreres d’una casa.
-
Enrere i endarrere són adverbis.
- Els hem deixat endarrere.
Han de fer un pas enrere.
És l’hora del compte enrere.
-
Darrera és la forma femenina de l’adjectiu darrer, sinònim de últim.
- La darrera proposta és la que val.
De totes les propostes que han presentat, la darrera és la que val. - (El substantiu proposta hi és implícit.)
La darrera (adj. f.) vegada que el vaig veure per la porta del darrere (nom m.) vaig fer un pas enrere/endarrere (adv.) i em vaig amagar darrere/darrere de/a darrere de/al darrere de (prep. i loc. prep.) la columna.