Les preposicions ‘fins’ i ‘fins a’

• La preposició fins, sola o en combinació amb a o en, expressa el terme en l’espai o en el temps on algú o alguna cosa arriba.

Escrivim fins o fins a d’acord amb el que faríem en absència de fins. Si diem S’ha d’arribar al final, Aneu al punt de sortida, L’aigua els arribava als genolls, direm també:

Igualment, si diem Ens veurem demà, Ho enviaran el dia 1, Tancaran a l’agost o Ho farem l’any que ve, direm:

Els exemples anteriors permeten observar que la locució prepositiva fins a es redueix a fins quan l’element que la segueix no admet de ser introduït amb la preposició a.

• Seguida dels demostratius aquest, aqueix i aquell, l’article un o l’indefinit algun, la preposició a també es pot elidir, o substituir-se per en.

Fins a es redueix a fins en la major part dels contextos:

• davant de sintagmes preposicionals: Fins d’aquí a deu minuts no vindrà; Hi seran fins per Nadal.
• davant d’adverbis temporals. Fins avui no he pogut explicar-te res. Fins ben aviat!
• davant de noms dels dies de la setmana sense determinant. No tornaran fins dilluns.
• La a és optativa amb aquells elements que també l’admeten optativament en altres contextos: l’interrogatiu i relatiu on, i les preposicions dalt, damunt, darrere, davant, baix, dins/dintre, prop i fora.

Fins a o fins és opcional davant de les preposicions sobre i sota (tot i que generalment s’usa fins a).

També és opcional davant de sintagmes nominals definits que expressen dates concretes.

Es manté fins a davant d’un infinitiu.