La preposició ‘de’
Tal com s’esdevé amb els verbs preposicionals (acostumar-se a, consistir en, etc.), certs noms i adjectius tenen un règim propi que exigeix introduir amb unes determinades preposicions els complements corresponents. Sovint, aquest règim preposicional varia entre llengües i és preceptiu atenir-se al propi. Els exemples següents en són només una mostra.
- Se sent pudor de socarrim.
Se sent pudor a socarrim.
- No hem de tenir por d’equivocar-nos.
No hem de tenir por a equivocar-nos.
- Elles van ser les primeres d’arribar a l’acte.
Elles van ser les primeres a arribar a l’acte.
- El conferenciant no va fer esment de cap nom conegut.
El conferenciant no va fer esment a cap nom conegut.
- Han fet cas del vostre consell i han anat a reclamar.
Han fet cas al vostre consell i han anat a reclamar.
- Trobarem la solució del vostre cas.
Trobarem la solució al vostre cas.
- El rebuig de la proposta va causar que se suspengués la reunió.
El rebuig a la proposta va causar que se suspengués la reunió.
En alguns contextos, l’ús de la preposició de pot provocar ambigüitat entre qui experimenta la por i allò que la causa. En aquests casos, generalment s’introdueix allò que causa la por amb la preposició a i, en canvi, es fa servir la preposició de per introduir la persona que l’experimenta.
- La por dels gossos és injustificada (‘la por que senten els gossos’).
La por als gossos és injustificada (‘la por que provoquen els gossos’).
Els adjectius diferent o distint van acompanyats, preferiblement, de la preposició de (diferent de, distint de), però també s’accepta la preposició a (diferent a, distint a).
- La situació dels residents estrangers és diferent de la dels autòctons.
La situació dels residents estrangers és diferent a la dels autòctons.
La preposició ‘de’ i les oracions subordinades substantives d’infinitiu
- En determinats contextos les subordinades substantives es poden enllaçar amb l’oració principal amb la preposició de, sempre que la subordinada vagi després del verb de l’oració principal.
La preposició de és opcional davant d’oracions subordinades substantives d’infinitiu en funció de subjecte:
- Els agrada molt (de) jugar a les cartes
No en té prou (d’) enviar-li un missatge
Ja els anirà bé (de) fer la reunió aquí?
No li dol gens (de) negar-s’hi
La preposició de també és opcional davant d’oracions subordinades substantives d’infinitiu que fan la funció de complement directe posposades a verbs sovint relacionals amb la idea de desig o expectativa que s’ha d’acomplir en el futur:
- Han aconseguit (d’) aprovar els pressupostos
Ha decidit (de) presentar-se com a candidata
Ens han proposat (d’) anar-hi plegats
Els organitzadors recomanen (d’) arribar-hi ben d’hora
En canvi, la preposició de és obligatòria quan les subordinades depenen de verbs com assajar, dir (amb el significat de ‘proposar’), mirar (amb el significat de ‘procurar’), pregar o provar:
- Els han dit de prorrogar el contracte
Miraran de trobar el consens
Proveu de fer-ho seguint el mateix criteri
- Amb la preposició de també podem introduir l’agent d’una oració passiva.
Allò era una cosa ben sabuda de tothom.
- L’adverbi només, seguit opcionalment de de, pot introduir una construcció d’infinitiu amb valor temporal de simultaneïtat o de seqüenciació.
Només (de) veure’s, ja s’han reconegut.
Omissions indegudes
Amb la preposició de introduïm l’adjectiu referit a un terme omès i representat pel pronom en.
- Ja hem rebut les carpetes. N’han dut deu blanques i vint blaves.
Ja hem rebut les carpetes. N’han dut deu de blanques i vint de blaves.
- Carpetes per arxivar, n’hi ha les que vulguis.
De carpetes per arxivar, n’hi ha les que vulguis.
En aquesta pàgina