Temps verbals
Indicatiu present
L’indicatiu present expressa una acció actual o de caràcter permanent.
- La Diputació és una institució de govern local.
Ens veiem dilluns.
Ens veurem dilluns.
Si volem referir-nos a accions que es consideren del moment actual amb valor permanent (lleis, normes, etc.), en català preferim el present, contràriament al castellà, que opta pel futur.
- Aquest Decret llei entra en vigor l’endemà d’haver estat publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
La presente Ley entrará en vigor al día siguiente de su publicación en el Boletín Oficial del Estado.
És competència de la Comissió redactar un pla estratègic contra el dopatge en l’esport.
Será competencia de la Comisión la redacción de un plan estratégico contra el dopaje en el deporte.
L’ús del present és conseqüència del punt de vista que el català prefereix adoptar: el del lector o usuari, que té la perspectiva de present i d’actualitat.
L’ús del futur —que és inadequat en català— és conseqüència d’adoptar el punt de vista del redactor de la norma, que té la perspectiva de futur respecte a l’aprovació d’aquesta norma.
Imperfet d’indicatiu
L’imperfet d’indicatiu s’aplica a accions passades, no tancades, que tenen un matís de continuïtat.
La sessió s’allargava més del que s’havia previst.
És un error freqüent fer servir el perfet o el perfet perifràstic d’indicatiu, que indica una acció acabada, en comptes de l’imperfet.
- La convocatòria no exigia titulació de grau mitjà.
La convocatòria no va exigir titulació de grau mitjà.
- Defensava el seu argument d’una manera impecable.
Defensà el seu argument d’una manera impecable.
Futur
El futur es refereix a accions no esdevingudes però previsibles i relativament segures.
- La sessió s’allargarà.
La pròxima reunió serà el dia 30.
Quan el Consell haurà dictaminat sobre les propostes, us comunicarà la seva decisió.
En aquest darrer cas, convé recordar la preferència del català pel futur més que no pas pel subjuntiu.
Quan el Consell hagi dictaminat sobre les propostes, us comunicarà la seva decisió.
Malgrat l’ús tan estès del futur amb valor imperatiu, aquest ús no és pròpiament funció d’aquest temps verbal.
Les sol·licituds s’enviaran al departament corresponent.
En aquest cas cal expressar normalment l’obligació amb la perífrasi haver de, si el simple present no sembla prou clar.
- Les sol·licituds s’han d’enviar al Servei de Cultura.
Les sol·licituds s’envien al Servei de Cultura.
Subjuntiu
El subjuntiu és el mode verbal que expressa accions no esdevingudes, possibles, esperades o desitjades.
- Ens conviden perquè hi assistim. (present de subjuntiu)
Com voldríeu que ho féssim? (imperfet de subjuntiu)
En llenguatge jurídic es fan servir molt les frases condicionals per a explicitar les conseqüències que van lligades a l’acompliment de certes condicions. La combinació de verbs pretèrit imperfet de subjuntiu (a la part de la frase que expressa la condició) i futur o present (a la part de la frase que conté la conseqüència) és incorrecta. La combinació correcta és present (a la condició) i futur o present (a la conseqüència).
- Si no presenteu al·legacions a la resolució anterior, us considerarem automàticament admesa al concurs.
Si no presentéssiu al·legacions a la resolució anterior, us considerarem automàticament admesa al concurs.
L’ús del pretèrit imperfet de subjuntiu a la part de la frase que expressa la condició sí que és correcte en situacions menys factibles, més incertes, en què se subratlla el dubte que l’acció arribi a esdevenir-se. En aquests casos, cal utilitzar el condicional en la part de la frase que expressa la conseqüència.
- Els candidats quedarien descartats si incomplissin alguna de les condicions fixades en les bases.
Si no es presentessin suficients proves, seria improcedent denunciar-lo.
Imperatiu
Reservem l’imperatiu a la introducció d’ordres, instruccions, avisos i recomanacions.
- Adreceu-vos al servei d’atenció personal.
Truqueu abans d’entrar.
Generalment, fem servir la segona persona del plural (vós) perquè ens adrecem a destinataris desconeguts (instruccions en un formulari, plafons informatius, rètols, avisos, etc.) i perquè és el tractament prevalent en totes les formes verbals conjugades dels textos administratius.
Comuniqueu qualsevol incidència al servei emissor. Si canvieu de domicili o telèfon, feu-nos-ho saber.
Evitem l’ús de formes impersonals, que hem d’adreçar sempre directament a l’interlocutor, singular o plural.
- En la resposta, indiqui’s la referència d’aquest escrit.
En la resposta, indiqueu la referència d’aquest escrit.
Ara bé, si l’ordre, la instrucció, l’avís o la recomanació és en negatiu, no utilitzem l’imperatiu, sinó el present de subjuntiu.
- Trepitgeu l’herba amb els peus descalços.
No trepitgeu l’herba.
Distraieu els nens.
No distragueu el conductor.
No distraieu el conductor.
- Responeu després de llegir les preguntes atentament.
No respongueu sense pensar.
No responeu sense pensar.
Per a evitar la deshidratació, beveu molta aigua.
Si heu de conduir, no begueu alcohol.
Si heu de conduir, no beveu alcohol.
Com que la forma de l’imperatiu i del present de subjuntiu no coincideixen sempre (en els exemples, només les del verb trepitjar), hem d’estar atents a la morfologia verbal, que podem consultar al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans en l’entrada de cada verb.
(Vegeu l’apartat «L’infinitiu».)
Correspondència dels temps verbals
Aquests exemples indiquen combinacions temporals correctes:
- a) No volen que vinguem.
(present d’indicatiu + present de subjuntiu)
b) No volien que vinguéssim.
(imperfet d’indicatiu + imperfet de subjuntiu)
c) No van voler que vinguéssim.
(passat d’indicatiu + imperfet de subjuntiu)
d) No voldran que vinguem.
(futur d’indicatiu + present de subjuntiu)
e) No crec que vulguin que vinguem.
(present de subjuntiu + present de subjuntiu)
f) No crec que volguessin que vinguéssim.
(imperfet de subjuntiu + imperfet de subjuntiu)
Els tres moments a què corresponen els temps verbals —present, passat i
futur— han de trobar paral·lelisme en les altres formes verbals sobre les quals es projecta l’acció i que, per tant, s’hi relacionen.
a) Si diem no volen que vinguem, totes dues formes verbals, d’indicatiu i subjuntiu, es conjuguen en temps present (d’indicatiu i subjuntiu).
b) i c) En no volien / no van voler que vinguéssim, l’indicatiu i el subjuntiu es conjuguen en passat, si bé en la primera part és facultatiu d’optar per l’imperfet o el passat.
d) En l’acció encara no produïda o possible, No voldran que vinguem, al futur voldran li correspon el present de subjuntiu, perquè el futur d’indicatiu es projecta a un moment encara no real que expressem en present de subjuntiu.
e) i f) A una acció en mode indicatiu situada en el present o el futur, correspon doncs una possibilitat que expressem en present de subjuntiu (No crec que vulguin que vinguem); a una acció passada amb una hipotètica repercussió en el futur, correspon una forma d’imperfet de subjuntiu (No crec que volguessin que vinguéssim).
En oracions condicionals o que expressen eventualitat, cal evitar l’error de construir l’acció possible en plusquamperfet de subjuntiu (hagués cantat…) i no en condicional compost (hauria cantat…), com correspon.
- Ens hauria interessat rebre les vostres ofertes.
Ens hagués interessat rebre les vostres ofertes.
- Si haguéssiu demanat ajut, us n’hauríem ofert.
Si haguéssiu demanat ajut, us n’haguéssim ofert.
- Creiem que la conferència els hauria interessat.
Creiem que la conferència els hagués interessat.
- Encara que l’haguéssiu convidat, no hauria vingut.
Encara que l’haguéssiu convidat, no hagués vingut.