L’infinitiu

En general, l’infinitiu s’usa en oracions subordinades (Per a arribar a la plaça, heu de seguir recte) o com a verb principal d’una perífrasi (Heu de prémer el botó) o d’una forma verbal composta o perifràstica (No ens van dir res més).

En alguns casos es pot presentar de manera independent.

—Què faràs ara?
—Estudiar anglès.
(en respostes)
Demanar hora al metge.
Presentar la instància.
(amb un matís d’obligació, usat en una anotació en una agenda, per exemple)
Els objectius són els següents:
- Consolidar...
- Reformar...
- Ampliar...
(en enumeracions)

(Vegeu el capítol «Enumeracions coherents».)

Prevenir el fracàs escolar des de casa (títol d’un llibre)
Viure i Conviure (nom d’un programa social)
(títols, sèries)

Preguntar-li jo? De cap manera!
Ni parlar-ne!
(amb diferents matisos en oracions interrogatives o exclamatives)
Reiniciar
Apagar
Cancel·lar
(en interfícies digitals per a donar nom a les funcions d’un aparell, com a opcions disponibles. Per exemple: Personalitzar, Configurar la pàgina)
Haver-ho dit abans! (equivalent a Ho havies d’haver dit abans o Per què no ho deies abans?)
No haver-hi anat! (equivalent a No hi havies d’haver anat o Per què hi anaves?)
(en registres informals, l’infinitiu compost, amb un matís de retret respecte a l’interlocutor, es pot referir a una situació que no ha tingut lloc però que hauria estat convenient)

La nominalització de l’infinitiu

Quan l’infinitiu fa la funció de substantiu, admet la flexió de gènere i de nombre (masculí o femení, singular o plural) i l’article o un altre determinant al davant.

Han estudiat uns parlars en particular.
Els sopars han de ser rics en vitamines i minerals.

Això no obstant, si tenim a disposició un nom, és més habitual usar el nom que l’infinitiu corresponent.

És un dels trams més interessants de l’excursió, malgrat els esbufecs de la majoria (més habitual que És un dels trams més interessants de l’excursió, malgrat l’esbufegar de la majoria)

Si l’infinitiu forma part d’una oració subordinada, l’ús de l’article el no és acceptable.

Correspon al secretari el convocar les sessions.
Correspon al secretari la convocatòria de les sessions (nom equivalent al verb).
Correspon al secretari convocar les sessions (infinitiu sense article).
Correspon al secretari el fet de convocar les sessions (sintagma el fet de).
El denegar la subvenció va ser decisió del gerent.
La denegació de la subvenció va ser decisió del gerent (nom equivalent al verb).
Denegar la subvenció va ser decisió del gerent (infinitiu sense article).
El fet de denegar la subvenció va ser decisió del gerent (sintagma el fet de).

L’article el tampoc no és acceptable si la subordinada substantiva va introduïda per que.

El que facin cas als experts és fonamental.
Que facin cas als experts és fonamental.

Només en algunes frases fetes i expressions l’article ha estat consagrat per l’ús.

Una cosa més vella que l’anar a peu.
Al seu entendre, és una situació inadmissible.

Les construccions «nom + ‘per’ + infinitiu», «nom + ‘a’ + infinitiu» i «‘a’ + infinitiu»

1. La construcció habitual que denota una acció pendent d’execució és «nom + per + infinitiu».

Aquests són els casos d’assetjament per comentar amb els responsables de prevenció de riscos.
(o Aquests són els casos d’assetjament pendents de comentar / que hem de comentar amb els responsables de prevenció de riscos).
Document per arxivar.
(o document que s’ha d’arxivar / que es pot arxivar, amb un valor d’obligació o de possibilitat).

No és acceptable fer servir la conjunció que en comptes de la preposició per.

Casos que comentar
Casos per comentar
Missatges que contestar
Missatges per contestar

(Vegeu el capítol «Les preposicions per i per a».)

2. La construcció «nom + a + infinitiu» té el mateix significat que l’anterior, però no és tan freqüent ni productiva.

Punts a tractar
(o Punts que hem de tractar, Punts per tractar)

A diferència de les construccions amb per, en les construccions amb a és possible explicitar l’agent.

Espai a emplenar per l’entitat bancària.
Espai per emplenar per l’entitat bancària.

Sovint la construcció amb la preposició a està formada per res, molt o poc i un infinitiu, com ara dir o fer.

El testimoni no tenia res a dir.
Tenim moltes coses a fer.

No és acceptable fer servir la conjunció que en comptes de la preposició a.

El testimoni no tenia res que dir.
Tenim moltes coses que fer.

3. En determinats contextos, l’infinitiu precedit de la preposició a pot prendre el valor d’un imperatiu.

A callar tothom!

I en alguns casos es pot entendre que hi ha un verb en imperatiu (ves, aneu) implícit.

Au, a jugar! (Au, ves/aneu a jugar)
Apa, a dormir! (Apa, ves/aneu a dormir)

(Vegeu l’apartat «Temps verbals».)

Les subordinades de relatiu amb el verb en infinitiu

Les subordinades de relatiu amb el verb en infinitiu només es donen en determinats contextos. Per exemple, quan el subjecte implícit de l’oració de relatiu coincideix amb el de l’oració principal.

No veia ningú a qui demanar ajuda.
(el subjecte implícit de veia i demanar és el mateix)
Buscaven un país on instal·lar-se.
(el subjecte implícit de buscaven i instal·lar-se és el mateix)

Aquestes oracions també són possibles sense antecedent. Les trobem en oracions negatives amb tenir i haver-hi.

No tenien on instal·lar-se.
No hi havia de què viure.

Tanmateix, en els contextos formals són preferibles altres opcions:

(Amb antecedent:)
No veia ningú per a demanar-li ajuda.
No veia ningú a qui pogués demanar ajuda.
Buscaven un país per a instal·lar-se.
Buscaven un país on es poguessin instal·lar.

(Sense antecedent:)
No tenien lloc per a instal·lar-se.
No hi havia recursos per a viure.

És a dir, construccions d’infinitiu amb la preposició per a o per, en tots dos casos, o oracions de relatiu amb el verb en subjuntiu (sovint acompanyades d’un verb modal com poder o haver de), en el cas de les oracions de relatiu amb antecedent.

La mateixa construcció també pot aparèixer en enunciats no oracionals, com ara títols o advertiments.

Com crear un blog
Telèfons on trucar

En aquesta mena de sintagmes, el subjecte implícit de la relativa pren un valor indefinit semblant al dels pronoms hom/un.

Sovint, especialment en textos que donen instruccions, trobem oracions interrogatives com ara:

Què fer?
Com arribar-hi?
A qui recórrer?
On menjar?

També aquí el subjecte implícit de la relativa pren un valor indefinit o bé inclou el parlant. Malgrat tot, són preferibles les construccions que contenen un verb conjugat com ara:

Què podem fer?
Com podem arribar-hi?, Com hi arribarem?
A qui cal recórrer?
On podem menjar?, On menjarem?

Les construccions «‘en’ + infinitiu» i «‘al’ + infinitiu»

La combinació «en + infinitiu» és una construcció temporal que expressa una simultaneïtat de fets.

(fets simultanis:)
En sortir al carrer, va començar a ploure.
(= Quan vam sortir al carrer, va començar a ploure)

O una seqüenciació de fets, de la qual se’n pot inferir una relació de causalitat.

(fets encadenats, valor temporal-causal:)
En saber que no arribaríem a temps, vam cancel·lar la reserva.
(= Quan vam saber / Com que vam saber que no arribaríem a temps... / Sabent que no arribaríem a temps...)
En veure que no telefonava, ens vam començar a preocupar.
(= Com que vèiem / Quan vam veure que no telefonava... / Veient que no telefonava...)

Al costat de la construcció «en + infinitiu», a la qual donem preferència en els registres formals, hi ha la construcció «al + infinitiu», que en el llenguatge informal s’usa amb tots dos valors.

No fem servir l’infinitiu per a expressar ordres, instruccions, avisos, recomanacions o precs, sinó l’imperatiu.

Veure la taula 3.
Vegeu la taula 3.
Trucar abans d’entrar.
Truqueu abans d’entrar.

(Vegeu l’apartat «Temps verbals».)

La combinació «de + infinitiu» no té valor condicional. La construcció correcta és una conjunció o nexe condicional (si, en cas que, a condició que...) seguit d’un verb conjugat.

De no presentar-se al·legacions al projecte, el termini d’execució serà l’acordat.
Si no es presenten al·legacions al projecte, el termini d’execució serà l’acordat.
D’haver-se utilitzat la tramitació d’urgència, ens hauríem de preguntar si era prou justificada.
En cas que s’hagués utilitzat la tramitació d’urgència, ens hauríem de preguntar si era prou justificada.

(Vegeu l’apartat «La preposició de».)

L’ús de l’infinitiu independent per a introduir una frase o una idea final és incorrecte. En molts d’aquests casos hi ha implícit un verb com voler, convenir o caldre.

Comunicar-vos que, després d’una aturada tècnica, s’ha restablert el sistema de correu electrònic.
Us comuniquem que, després d’una aturada tècnica, s’ha restablert el sistema de correu electrònic.
Finalment, agrair-vos les aportacions que heu presentat.
Finalment, us vull agrair les aportacions que heu presentat.
Destacar la generositat d’alguns integrants de l’equip.
Volem / Convé / Cal estacar la generositat d’alguns integrants de l’equip.