Les perífrasis verbals
La probabilitat, la suposició i la incertesa
La probabilitat, la suposició o la incertesa s’expressen amb el verb «deure + infinitiu». En cap cas no fem servir el futur d’indicatiu per a expressar probabilitat en el present o el condicional per a expressar probabilitat en el passat.
- Com deveu saber, l’acte començarà a les vuit del vespre.
Com sabreu, l’acte començarà a les vuit del vespre.
- Anem cap a la sala, perquè ja deuen haver acabat la reunió.
Anem cap a la sala, perquè ja hauran acabat la reunió.
- La conferència va acabar molt tard —ja devien ser quarts de deu tocats.
La conferència va acabar molt tard —ja serien / deurien ser quarts de deu tocats.
La mateixa idea de probabilitat, suposició o incertesa es pot expressar amb un adverbi (potser, probablement, segurament…).
- Potser ja ho sabeu.
Probablement ja han acabat.
Segurament eren quarts de deu.
En aquest cas, la forma verbal adequada és el futur d’indicatiu; en cap cas no ho són el subjuntiu ni el condicional.
- El professor potser arribarà més tard.
El professor potser arribi més tard.
- La conferència potser va acabar molt tard.
La conferència potser acabaria molt tard.
L’expressió de l’obligació
L’obligació s’expressa amb les perífrasis haver de, ser necessari i amb el verb caldre. La perífrasi tenir de no és recomanable. És sempre inacceptable la perífrasi tenir que.
- Hem d’atendre les visites amb diligència.
És necessari atendre les visites amb diligència.
Cal atendre les visites amb diligència.
Tenim que atendre les visites amb diligència.
En el primer exemple, la forma personal del verb haver (hem) permet personalitzar el subjecte al qual correspon l’acció del verb. Aquesta forma d’expressió és la més recomanable.
En els exemples segon i tercer, la perífrasi és necessari, invariable, i el verb caldre, impersonal, fan que l’acció no sigui atribuïble a cap subjecte determinat. Aquests darrers usos són més propis d’enunciats o instruccions.
Amb tot, el verb caldre, molt reivindicat per la genuïnitat i economia que el caracteritzen, no ha de ser objecte d’un ús indiscriminat. L’ús d’aquest verb a l’inici de la frase pot comportar solucions artificioses.
Cal retornar / Cal que retorneu aquesta butlleta abans del dia 30.
Amb aquesta oració, més que el caràcter d’obligació, expressem la idea de necessitat (el mateix que tindria amb la perífrasi ser necessari: És necessari retornar…).
El simple imperatiu indica prou la necessitat de complir l’obligació.
Retorneu, si us plau, aquesta butlleta abans del dia 30.
Un altre recurs que encara millorarà aquestes construccions és l’ús d’un verb conjugat, que donarà un caràcter més personal i directe a la comunicació.
Aquesta butlleta s’ha de retornar / ha de ser retornada abans del dia 30.
Amb verbs del tipus agrair, lamentar, plànyer, suposar, etc. també podem fer servir la construcció ser de seguida d’un infinitiu, que es considera sinònima de les solucions anteriors.
- És d’agrair l’honestedat, a l’hora de votar aquella Resolució.
(= Cal agrair l’honestedat, a l’hora de votar aquella Resolució).
És de suposar que la reunió s’allargarà.
(= Hem de suposar que la reunió s’allargarà).
En conseqüència, també són adequades les construccions ser d’admirar, ser de plànyer i ser de témer.
- És d’admirar l’esforç de les associacions.
Aquest hivern serà de témer.
La perífrasi ‘anar a’
En la formulació de frases d’anunci o previsió tenim la construcció anar a seguit d’infinitiu.
Ara bé, aquesta construcció només funciona en imperfet i, per tant, en un context de passat.
- Anava a sortir quan l’he trobat.
La idea és modificar la moció que s’anava a presentar al ple.
Quan volem indicar un futur immediat en un context de present, no és adequada i cal substituir-la pel verb en futur o present o per la perífrasi estar a punt de + infinitiu.
- El concert va a començar.
Anem a construir un nou país.
Anem a fer el sopar.
El concert està a punt de començar / començarà tot seguit.
Ara construirem un nou país.
Ara farem el sopar.
Amb valor d’imminència també es fa servir la construcció anar per seguida d’infinitiu, tot i que és menys habitual. A més, es pot fer servir amb temps perfectius (acció començada i acabada).
- Anàvem per sortir quan va arribar de l’aeroport.
Cada vegada que va per parlar, ell l’interromp.
Les perífrasis ‘acabar per’ i ‘acabar de’
La perífrasi acabar per seguida d’un infinitiu expressa la culminació d’una situació més o menys llarga produïda per una insistència.
A causa de l’augment de la temperatura global, aquesta espècie acabarà per desaparèixer.
Altres construccions amb el mateix sentit són el verb acabar seguit d’un gerundi o bé les expressions al final, a l’últim, a la fi, finalment, etc., seguides d’un verb conjugat.
- A causa de l’augment de la temperatura global, aquesta espècie acabarà desapareixent.
A causa de l’augment de la temperatura global, al final aquesta espècie desapareixerà.
La perífrasi acabar de seguida d’infinitiu es fa servir per expressar la culminació d’una situació, però sense el matís d’insistència, o bé té un valor temporal immediat.
- Ja t’ho acabaràs de pensar; no et precipitis.
Acaben d’inaugurar l’exposició. (valor temporal immediat)
També es fa servir per atenuar una negació.
No acabo d’entendre la teva proposta.
(Sobre estar a punt, vegeu l’apartat «L'ús dels verbs ser i estar».)
La perífrasi ‘venir a’ + infinitiu
La perífrasi venir a seguida d’infinitiu té un sentit aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa.
- Al capdavall tot ve a ser el mateix.
Aquest aparell ve a costar el doble que aquest.
Una altra manera d’expressar el mateix és amb l’adverbi aproximadament o les expressions més o menys, si fa no fa, una mena de.
- Al capdavall tot és més o menys el mateix.
Aquest aparell costa, si fa no fa, el doble que aquest.
Aquell instrument és una mena de guitarra.
Aquesta perífrasi també pot indicar la culminació d’un procés o el resultat d’una argumentació.
- Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria.
Després de mitja hora sense parar de parlar, em va venir a dir que volia la meva col·laboració.