L’anomenat «llenguatge no sexista»
Entenem que la voluntat d’aconseguir una redacció no discriminatòria envers les dones s’inscriu en el context del llenguatge respectuós amb les persones i les cultures. Tanmateix, el «llenguatge sexista» ha ocupat capítols sencers de llibres i manuals d’estil, i ha estat objecte de nombroses controvèrsies que han fet saltar espurnes en els mitjans de comunicació.
Des del punt de vista de la simple lectura, resulten enfarfegosos i, per tant, de més difícil comprensió, els textos farcits de pares i mares, alumnats, persones consumidores, els nens i les nenes…, perquè són expressions innecessàries (no útils) i antieconòmiques (el principi d’economia lingüística regeix, en general, totes les llengües: «comunicar el màxim amb el mínim esforç»).
Des del punt de vista de la igualtat entre homes i dones, no totes les sensibilitats coincideixen. N’hi ha que consideren que l’expressió els professors invisibilitza les professores i que, de retruc, subordina les professores als professors. I n’hi ha que consideren que visibilitzar les dones mitjançant les anomenades «formes dobles» i altres recursos lingüístics no és el camí cap a una societat igualitària, i que, fins i tot, pot tenir un efecte bumerang, en el sentit que marcar pot arribar a ser discriminador. Vist d’una altra manera: els uns creuen que el llenguatge pot ajudar a canviar la realitat; els altres, que la llengua s’adapta a la realitat canviant del món i, doncs, el que cal és canviar la realitat, però en àmbits altres que la llengua.
Sigui com sigui, és constatable que en el camí cap a la redacció no discriminatòria s’han comès dos errors de conseqüències importants:
- confondre gènere gramatical i sexe biològic, i
- aplicar mecànicament les recomanacions per a evitar l’anomenat «ús sexista del llenguatge».