La conjunció adversativa ‘no obstant’
Aquesta locució adverbial es fa servir en general per contraposar dos fets o dues accions, o per expressar una restricció. Es pot fer servir sola o acompanyada del mot això, que és la construcció recomanada en registres formals: no obstant això o això no obstant.
- No podíem sortir de casa; no obstant això, ens ho vam passar molt bé.
Li vaig dir que s’ho rumiés. Això no obstant, no em va fer cas.
En registres formals també es fa servir no obstant com a locució prepositiva, i llavors va seguida d’un sintagma nominal amb article definit (el, la, els, les), d’una oració introduïda per que o d’una oració en infinitiu compost equivalent a malgrat.
- No obstant la resolució, es pot interposar un recurs.
L’Ajuntament executarà el projecte, no obstant que els veïns no hi estan d’acord.
No obstant haver arribat a temps, no ens van deixar entrar.