Els topònims

Els topònims (els noms propis de lloc) formen part del nostre patrimoni històric i cultural i, en aquest sentit, cal preservar-los. Els utilitzem fonamentalment com a referències geogràfiques en el territori.

L’article 18 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, estableix que:

• els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa;
• la determinació de la denominació dels municipis i les comarques es regeix per la legislació de règim local, i
• la determinació del nom de les vies urbanes i els nuclis de població de tota mena correspon als ajuntaments, i la dels altres topònims de Catalunya correspon al Govern de la Generalitat, incloent-hi les vies interurbanes, sigui quina en sigui la dependència.

D’altra banda, el Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia estableix que s’ha de fer constar la forma oficial dels topònims de Catalunya en els casos següents:

• la retolació a les vies urbanes i interurbanes;
• els rètols externs i interns en els serveis al públic;
• en seus i portals d’administració electrònica, recursos i aplicacions informàtiques;
• tots els impresos, les capçaleres impreses de tota mena de papers, els segells i els mata-segells, la premsa, la publicitat i altres elements anàlegs fabricats o editats a Catalunya per a difusió interna;
• els mapes, les guies i, en general, les publicacions descriptives del territori que s’editin a Catalunya;
• tots els registres públics de Catalunya, incloent-hi els dependents de l’Administració de l’Estat;
• la retolació d’urbanitzacions i altres establiments de població, i
• les publicacions per a l’ensenyament.

L’obra de referència per a l’ús dels topònims és el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, elaborat per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya determina la informació geogràfica i cartogràfica de les formes toponímiques. Per als topònims estrangers, podem consultar el Nomenclàtor mundial, elaborat també per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans.

La forma lingüísticament normativa és la forma oficial, tot i que deu municipis de Catalunya (tres de la província de Barcelona) tenen una forma oficial que no coincideix amb la forma normativa.

En la documentació oficial fem servir sempre la primera forma; en els altres contextos comunicatius, podem fer servir la forma normativament correcta.

Hi ha tres classes de topònims:

• Els que presenten una part genèrica (que adscriu el topònim a una classe determinada d’accidents geogràfics) i una part concreta (que identifica el topònim entre els de la mateixa classe i en constitueix el nom propi).

• Alguns topònims consisteixen en un genèric toponimitzat; és a dir, que ha esdevingut nom propi tot sol.

• Els que inclouen el que originàriament era un descriptiu, però que ja no designa allò que designava en un principi.

• Els que estan formats per un mot o un conjunt de mots que no són descriptius.

Cal tenir en compte que només hi ha un genèric per a cada topònim i que la resta és el nom propi.

(Vegeu l’apartat «Noms de lloc» del capítol de majúscules i minúscules.)