Emissor

La veu de l’emissor es pot expressar amb els pronoms personals següents:

• Jo (pronom personal de la primera persona del singular)

El tractament general i habitual del redactor és la primera persona del singular (exposo, proposo, comunico, faig saber, envio, demano, adjunto…), amb un jo implícit, d’acord amb un estil directe i una major implicació de l’emissor.

L’ús del jo permet distingir les opinions o les accions de la persona que redacta de les de l’ens que representa, cosa que de vegades ens pot estalviar alguna ambigüitat.

• Nosaltres (pronom personal de la primera persona del plural)

S’utilitza quan l’emissor designa col·lectivament, en el context de l’escrit, dues o més persones entre les quals s’inclou ell mateix.

Si un emissor individual escriu en nom d’un col·lectiu (de la Diputació de Barcelona o d’una àrea, per exemple) i vol subratllar aquest aspecte, és adequat fer servir la primera persona del plural (hem treballat, agraïm, ens proposem…). En aquest cas, el centre emissor predomina sobre l’individu que signa el document.

També és habitual l’anomenat plural de modèstia, el nosaltres, que només inclou un autor individual, sobretot en textos especialitzats.

• Es (pronom que denota que l’acció expressada pel verb és deguda a una persona indeterminada)

Aquest tractament amaga la veu de l’emissor i reflecteix un distanciament entre ell mateix i el destinatari.

Els autors de textos científics o assagístics acostumen a fer-lo servir (se sol entendre, es diu…).

En el llenguatge administratiu, la tercera persona del singular ha estat un tractament tradicional en la redacció de certs documents com el certificat, l’informe, la sol·licitud o el saluda (certifica, exposa, demana, saluda). Actualment, però, només es conserva en el saluda (el president de la Diputació de Barcelona saluda la directora de […] i es complau a […]), un document estrictament protocol·lari que tendeix a ser substituït per una carta o una invitació.