Introducció

El català és una llengua normalitzada i normativitzada: tenim una ortografia i una gramàtica actualitzades (2017 i 2016, respectivament) i un diccionari normatiu. D’altra banda, el coneixement de la llengua catalana és un requisit d’accés a la funció pública. Per què necessitem un llibre d’estil, doncs?

Cada un de nosaltres, en el nostre lloc de treball particular, formem part d’un autor col·lectiu o un comunicador plural —com vulgueu—, responsable de les manifestacions lingüístiques més diverses, externes i internes, d’una única institució: des d’un missatge de correu electrònic fins a un decret, passant per un rètol o un butlletí electrònic. Sens dubte, totes aquestes manifestacions són indissociables de la imatge que la institució projecta a la ciutadania i a les altres institucions. Un llibre d’estil ajuda a configurar una imatge corporativa homogènia i unívoca, de la qual la llengua, sempre al servei d’una comunicació eficaç, és la part essencial.

Resoldre els dubtes lingüístics que ens plantegem a l’hora d’escriure en relació amb l’ús normatiu de la llengua és la finalitat pragmàtica d’aquest Llibre d’estil. Tanmateix, som plenament conscients que no pot ser mai una obra acabada, perquè els dubtes són il·limitats, imprevisibles i canviants.

Hi hem obviat els aspectes comunicatius que no són lingüístics (disseny, tipografies, etc.) i no hi hem inclòs la documentació administrativa, un capítol essencial per a qualsevol Administració pública. La preparació dels models demana un treball de col·laboració contínua entre lingüistes i experts en dret i gestió, que en el cas de la Diputació de Barcelona hem pogut iniciar gràcies a la voluntat i la implicació de la Secretaria General.

Criteris lingüístics

Els criteris generals que adoptem o proposem responen a dos principis: el de respecte a la normativa i el d’un model de llengua que ens ajudi a comunicar-nos amb eficàcia.

Així doncs, respectem el corpus normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans, la institució «encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català» (art. 1 de la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans) que, com a Administració pública, estem obligats a respectar (art. 2 de la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans). En aquest sentit, vam tenir el privilegi de comptar amb l’assessorament de l’Institut, gràcies a la revisió acurada que el cap del Servei de Correcció Lingüística, Josep M. Mestres i Serra, va fer del contingut íntegre de la primera edició del llibre.

Com és habitual, els colors verd i vermell dels exemples marquen la diferència entre el que és normatiu i el que no ho és, o entre la correcció i la incorrecció, acompanyats dels símbols corresponents. De fet, però, el que de veritat delimiten és la diferència entre el que és català i el que no ho és. La Mostra de Teatre comença el dia 1. Apropa’t! no és català. Només són paraules catalanes travades en una estructura que no ens és pròpia. Adquirir aquesta consciència lingüística és l’única via per a arribar a la qualitat que volem.

El segon principi ens empeny a l’eficàcia i la qualitat de la comunicació. I això té a veure amb la transparència informativa a què l’Administració s’ha de comprometre i amb el dret dels ciutadans a reclamar-la. Estem obligats, per tant, a endinsar-nos en el coneixement de la llengua, sense el qual no és possible expressar amb eficàcia comunicativa i generositat les idees.

Contingut

El contingut s’estructura en quatre parts: «Model de llengua», «Qüestions d'estil», «Convencions» i «Qüestions gramaticals».

Per començar, hem de saber quina imatge —que volem homogènia i unívoca— vol projectar la institució. A la primera part i a la segona parlem, doncs, del model de llengua i d’algunes qüestions que en defineixen l’estil. En aquest sentit, el llibre és una declaració de principis.

L’apartat «Redactar amb eficàcia» de la primera part inclou recomanacions per a afinar un model de llengua correcte, precís, clar, concís, genuí i adequat a la situació comunicativa. A continuació tractem del llenguatge respectuós, que inclou l’anomenat llenguatge igualitari, i del llenguatge adequat al context comunicatiu d’Internet i les xarxes socials.

A «Qüestions d'estil» revisem la puntuació —lligada a la sintaxi o com a simple convenció mancada de significació—, els tractaments personals i protocol·laris, les fórmules de salutació i comiat, la datació, les dades de contacte i horaris, les enumeracions, l’ús del perfet simple i el perfet perifràstic, i l’ús dels arcaismes.

Dediquem la part tercera a les «Convencions», perquè no és una finalitat menor aconseguir una pràctica homogènia en aquests aspectes no estrictament lingüístics o, si més no, que cauen fora del terreny normatiu. No podem donar per bo un escrit si no comprovem la coherència dels criteris aplicats en les convencions següents: abreviacions, majúscules i minúscules, escriptura dels nombres, ordenació alfabètica, traducció, tipus de lletra i referències bibliogràfiques. En aquest punt, el llibre té una funció reguladora.

Un llibre d’estil no és pas una gramàtica, però sí que ens pot recordar algunes regles gramaticals que hem de tenir molt clares per a escriure correctament. A «Qüestions gramaticals» recollim les que hem considerat imprescindibles. Repassem aspectes morfològics i sintàctics que posen en evidència els errors, les mancances i els tics més habituals: les concordances incorrectes, l’omissió o l’excés de pronoms, l’abús dels possessius, els usos verbals inadequats, les construccions impròpies amb preposicions i conjuncions, etc.

Finalment, a «Terminologia» recordem els mecanismes de creació de paraules noves, el tractament dels manlleus, el lèxic administratiu i jurídic, i la toponímia.

Acabem amb dos annexos. El primer repassa els avantatges i desavantatges dels verificadors lingüístics dels paquets ofimàtics Microsoft Office i LibreOffice. El segon annex és una llista amb les comarques, els municipis i els gentilicis de la província de Barcelona.