Si volem referir-nos a accions actuals amb valor permanent (lleis, normes, etc.), en català preferim el present, contràriament al castellà, que opta pel futur.
L’ús del present és conseqüència del punt de vista que el català prefereix adoptar: el del lector o usuari, que té la perspectiva de present i d’actualitat. En castellà, el punt de vista és el del redactor de la norma, que té la perspectiva de futur respecte a l’aprovació d’aquesta norma.
En la frase El beneficiari assumirà les responsabilitats que se’n puguin derivar optem per utilitzar el present:
D’altra banda, malgrat que molt sovint es fa servir el futur amb valor imperatiu, aquest ús no és pròpiament funció d’aquest temps verbal, sinó que és més aconsellable fer servir la perífrasi haver de:
Sobre els usos del present i del futur, podeu consultar l’apartat «Temps verbals» del Llibre d’estil de la Diputació de Barcelona.