El moniato fa un paper de secundari en la pel·lícula d’aquests dies al voltant de Tots Sants, i deixa tot el protagonisme a panellets, castanyes i, és clar, a les estrelles arribades de ben lluny disfressades de Halloween.
Es tracta d’un bon exemple de terme viatger, perquè, com les disfresses de por i la canalla reclamant llaminadures, també té origen a Amèrica, tot i que més cap al sud, cap a les Antilles.
En català, la forma normativa és moniato, que es pot referir tant al tubercle comestible com a la planta (que també es pot anomenar moniatera), però si consulteu la fitxa corresponent de Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, hi trobareu un bon nombre de variants que s’han documentat en diverses obres especialitzades. En castellà, en canvi, es designa prioritàriament amb la forma boniato (i només secundàriament s’admet moniato). Tant en català com en castellà també és admesa la forma batata (que remet al nom científic).
En digueu com en digueu, aquests dies us convidem a menjar-ne algun, ben cuitet al caliu d’un foc de llenya, dolcet, amb la carn ataronjada i toveta. Potser no és tan atractiu com una pel·lícula plena d’ensurts, però és ben probable que el seu gust us lligui, d’una manera més o menys inconscient, a tot un fil de tradicions que seria una llàstima perdre.
Font: TERMCAT