La llengua catalana i la Diputació de Barcelona

En el procés de devolució de la normalitat a la llengua catalana, el paper de la Diputació de Barcelona ha estat constant i clar en els moments decisius.

Tancat el 1906 el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1907, per iniciativa d'Enric Prat de la Riba, la Diputació de Barcelona va crear l'Institut d'Estudis Catalans, amb una projecció no limitada a la província de Barcelona, sinó a tot el territori. El 1913 el mateix Institut va posar la primera pedra de la normalització, les Normes ortogràfiques, establertes sota la direcció de Pompeu Fabra. Ja constituïda la Mancomunitat de Catalunya, presidida pel mateix Prat de la Riba, Fabra va ser cridat a fer-se càrrec de la càtedra de llengua catalana creada per iniciativa del mateix president de la Mancomunitat i de la Diputació.

La Mancomunitat, amb la Diputació de Barcelona al capdavant, va obrir així el camí a l'ús del català en la vida administrativa, que va ser també la llavor activa de la normalització en el període republicà.

L'Oficina de Català de la Diputació de Barcelona (1976-1990)

L'origen de l'Oficina s'ha de buscar en la readmissió en aquesta corporació de Jaume Aymà i Mayol (1911-1989), antic funcionari que el 1931 havia guanyat una plaça de professor a l'Extensió d'Ensenyament Tècnic de la Generalitat i que, depurat el 1939, va ser destinat a l'Escola de Treball, de la qual va ser expulsat al cap de poques setmanes per motius polítics.

El 1976, acollint-se a l'aplicació de la ja anunciada Llei 41/1977, d'amnistia, Aymà va ser readmès a la Diputació. En aquell moment, ja amb un tímid interès poc més que oficial per la llengua del país, la Diputació patrocinava econòmicament uns cursos de català organitzats per la Universitat de Barcelona. Reingressat Aymà a la Diputació i sense funció específica a complir-hi, li va ser encomanada la gestió economicoadministrativa dels cursos esmentats, sota la dependència orgànica del Servei d'Ensenyament.

Entre els antics companys de feina de l'Extensió d'Ensenyament Tècnic (Generalitat), Jaume Aymà havia coincidit amb Joan Sales i Vallès i Bartomeu Bardagí i Moras. Anteriorment, Aymà i Sales també havien coincidit, com a alumnes, en cursos impartits per Pompeu Fabra i n'eren, per tant, deixebles directes. A la vista de la readmissió de Jaume Aymà, Sales i Bardagí van sol·licitar i obtenir l'amnistia i van reingressar a la Diputació.

La primera etapa de l'Oficina de Català –que inicialment va rebre el nom d'Oficina dels Cursos de Català, per raó de la gestió dels cursos universitaris– va anar adquirint un cert nom a la Diputació i el 1977, amb l'arribada del president Josep Tarradellas, li va ser confiada la missió d'organitzar uns cursos de llengua per al personal de la Diputació i de revisar, corregir, traduir i redactar els escrits oficials de més transcendència i projecció de la corporació i la Generalitat.

La presidència de Tarradellas a la Diputació va coincidir amb la de la Generalitat provisional, que, sense altres mitjans que els d'aquesta corporació, va partir de les estructures provincials. En el camp que ens interessa, es va organitzar un gran nombre de cursos i, per exemple, entre altra documentació administrativa, van passar a la revisió de l'Oficina de Català els primers números del Diari Oficial de la Generalitat fins que aquesta publicació va tenir ben consolidat un primer equip.

Els directors de l'Oficina de Català
Jaume Aymà, 1976-1981

Jaume Aymà i Mayol (1911-1989), professor de català de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), fundador de les editorials Aymà (1941-1963), Delos-Aymà (1962-1968) i Andorra (1966-1971), va ser el primer director de l'Oficina de Català. De fet, l'Oficina va ser una conseqüència lògica de la seva readmissió a la Diputació.

L'obra de Jaume Aymà a la Diputació es va caracteritzar per la discreció, el treball i la constància. Sota la seva direcció, a part de la gestió administrativa dels cursos de la Universitat de Barcelona, es van organitzar els primers cursos de llengua destinats al personal de la corporació, però també d'altres administracions radicades a Catalunya. El grup de professors adscrits a l'Oficina s'amplià amb professorat propi i contractat per hores per atendre el gran nombre de grups. En l'organització i gestió d'aquests cursos, el professor Aymà va tenir sovint la col·laboració del secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, Ramon Aramon.

En aquesta etapa d'escassetat de punts de referència en matèria d'assessorament lingüístic, l'Oficina de Català de la Diputació va adquirir un reconeixement públic que permeté d'integrar-la en la naixent Xarxa de Normalització Lingüística de la Generalitat, sobretot a partir del 1980.

Aymà es va jubilar el 1981, però va seguir col·laborant amb l'Oficina fins al 1986, sobretot exercint el seu generós mestratge entre els nous professors que s'hi anaven incorporant. El 1984 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi.

Joan Sales, 1981-1983

Joan Sales i Vallès (1912-1983), llicenciat en dret, és conegut sobretot com a autor d'Incerta glòria, traductor i promotor del Club Editor.

Sales es va incorporar el 1977 a l'Oficina de Català de la Diputació de Barcelona seguint els passos de Jaume Aymà, com a antic funcionari de l'Extensió d'Ensenyament Tècnic de la Generalitat. La seva actuació a la Diputació va ser fonamentalment de continuïtat respecte a la ja iniciada per Aymà. Presidint la Comissió d'Ensenyament el diputat Antoni Dalmau, després president de la corporació, sota la direcció de Sales es van incorporar a l'Oficina i van prendre un fort impuls els anomenats cursos populars de llengua catalana, amb els quals s'oferien als municipis petits de la província cursos de llengua adreçats als adults.

En aquesta etapa va continuar i créixer la col·laboració de l'Oficina amb organismes de normalització lingüística, com ara la Junta Permanent de Català, la Direcció General de Política Lingüística i molts dels seus òrgans d'assessorament, especialment en matèria de llenguatge administratiu.

El 1982 Joan Sales va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Ramon Torrents, 1983-1990

Ramon Torrents (1946), professor de català, corrector i traductor. Incorporat el 1978 a l'Oficina de Català, des del 1982 la va dirigir a proposta expressa del cap anterior, Joan Sales, fins que l'Oficina va ser dissolta (1990).

Com a corrector i traductor es va formar amb Albert Jané a les edicions del Centre Excursionista de Catalunya; amb Bartomeu Bardagí i Joan Fortuny en el primer equip de correcció del diari Avui, i finalment amb el mestratge adquirit a l'Oficina amb Aymà, Sales i Bardagí. Ha participat en iniciatives editorials, docents i de difusió de la llengua i la literatura catalanes.

La seva gestió com a director de l'Oficina de Català es va produir sota les presidències d'Antoni Dalmau (1982-1987) i de Manuel Royes. Per impuls del primer, van prendre un gran relleu les edicions de la corporació, i l'Oficina de Català hi va contribuir notablement en els aspectes de revisió, correcció o traducció de textos. Igualment, l'Oficina va tenir una col·laboració estreta amb el Gabinet de Premsa i la Secretaria General i, d'altra banda, es va anar generalitzant la revisió sistemàtica de documents de tota la corporació i va continuar l'acció docent amb els cursos per a funcionaris.

La coincidència de funcions (d'assessorament lingüístic i de docència) va portar que, a proposta del president de la Diputació, l'equip de professors assessors de l'Oficina fos desdoblat: els cursos van continuar adscrits a l'Àrea d'Ensenyament, a la qual l'Oficina havia estat integrada des de l'inici, mentre que les tasques d'assessorament van passar a l'Àrea de Presidència. Aquest grup d'assessorament és el que va mantenir el nom d'Oficina de Català. L'equip de treball d'assessorament lingüístic estava format per quatre assessors i una administrativa.

En aquesta etapa, la Generalitat va constituir el Consorci per a la Normalització Lingüística, al qual la Diputació no es va integrar.

Actuacions de l'Oficina de Català (1983-1990)

L'última etapa de l'Oficina s'inicia amb una voluntat política clara. El mateix any que el Parlament de Catalunya aprova la Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística a Catalunya, el president Antoni Dalmau signa, el 5 d'octubre de 1983, el decret "En aplicació de la Llei de normalització lingüística", el tercer paràgraf del qual diu: "La Diputació de Barcelona, que històricament ha estat pionera en l'aplicació efectiva de la normalització del català en el seu àmbit administratiu, ha d'adequar ara el seu funcionament a totes les possibilitats que contempla la Llei del Parlament de Catalunya. D'aquesta manera contribuirà novament a la major presència i dignificació de la llengua catalana en l'esfera de l'Administració local".

L'Oficina de Català, que com s'ha dit havia estat adscrita des de l'inici a l'Àrea d'Ensenyament com una escola més, a partir del curs 1985-1986 es va estructurar en dos departaments: el Departament de Docència i el Departament d'Assessorament.

Docència

En uns moments en què s'havia de consolidar i garantir l'ús del català, un dels objectius fonamentals de l'Oficina va ser l'ensenyament del català als funcionaris.

L'any 1983, per exemple, s'havien inscrit als cursos 690 funcionaris –tant de la Diputació com de la Generalitat i altres administracions radicades a Catalunya– i els nivells d'ensenyament eren quatre: adquisició del llenguatge oral, nivell elemental, nivell mitjà i nivell superior. En general, el règim dels cursos era de dues hores setmanals dins de la jornada laboral.

Progressivament, el contingut dels cursos es va ampliar amb coneixements de llenguatge administratiu i redacció de textos, però el règim també va canviar, fins al punt que els alumnes assistien als cursos fora de la jornada laboral.

Establiment d'un model de llenguatge administratiu

En el procés de normalització lingüística, l'altre objectiu de l'Oficina va ser la revisió de textos administratius i jurídics amb la finalitat de contribuir a fixar un model de llenguatge administratiu "modern". Per això mateix, Ramon Torrents, representant de la Diputació de Barcelona, va tenir una tasca significativa en la Coordinadora de Llenguatge Administratiu, que, promoguda pel Departament de Cultura de la Generalitat, aplegava representants de l'Escola d'Administració Pública de la mateixa Generalitat, de l'Ajuntament de Barcelona, del Col·legi d'Advocats, de la Universitat Politècnica, del Parlament, del Diari Oficial de la Generalitat, etc.

En aquest mateix àmbit, l'Oficina va participar en actes de caràcter acadèmic i va col·laborar amb articles en publicacions especialitzades: Llengua i Administració o Llengua i Dret.

Assessorament

Era competència de l'Oficina de Català l'assessorament en matèria de llengua catalana en els processos de selecció de personal.

D'ençà que fou creada, l'Oficina atenia telefònicament tota mena de consultes relatives a l'ús de la llengua: terminològiques, gramaticals, etc. Moltes de les consultes plantejades podien ser resoltes al moment, però sovint se'n presentaven que demanaven estudi, discerniment, comunicació i consens amb altres organismes competents.

Col·laboració amb els organismes competents en matèria lingüística

En aquella etapa incipient del procés de normalització, la col·laboració de l'Oficina amb els organismes competents, com ara la Junta Permanent de Català o la Direcció General de Política Lingüística, no podia més que continuar i créixer.

La relació amb la Secció d'Estudis de Llengua Catalana i Llenguatge Administratiu de l'Escola d'Administració Pública i la Coordinadora de Llenguatge Administratiu i amb el seu director, Carles Duarte, va ser regular i profitosa en la mesura que compartien objectius semblants amb vista a la normalització dels usos administratius de la llengua.

El llegat de l'Oficina de Català

El llegat de l'Oficina és exactament el mestratge indiscutible dels qui la van dirigir, que es pot resumir en aquests punts:

  • gust per la llengua,
  • intuïció i consciència lingüística,
  • bon coneixement de la normativa i de les seves actualitzacions,
  • defensa del bon sentit de la llengua sense imposicions, amb ordre i mètode,
  • equilibri entre el respecte a l'autor i al lector,
  • adequació del registre de la llengua a la situació comunicativa,
  • intervencions argumentades,
  • exigència però no inflexibilitat.